El Fin del Mito Masculino - Articulos y entrevistas

El fin del mito masculino, por Josep Mª Llauger

Publicado en el Diari de Girona el día 20 de enero de 2008

Tahirih, una poetisa persa de 35 años miró fijamente a sus verdugos poco antes de que estos le asesinasen diciendo: “Podéis arrebatarme la vida cuando queráis, pero no podréis detener la emancipación de la mujer”. Ella había tenido el atrevimiento de quitarse el velo ante la mirada de los clérigos shiïtas en una demostración de libertad e igualdad entre los hombres y las mujeres en la opresiva sociedad persa del siglo IXX. Hasta el momento de su ejecución había estado viajando por todo el país (el actual Irán) organizando grupos de mujeres e instruyéndolas para que rechazasen la opresión de los ayatolás, denunciando los prejuicios y las absurdas tradiciones de un islam degradado y enquistado en el que sólo los hombres tenían cabida y dignidad.

Esta heroína de la libertad y la igualdad ha inspirado a millones de mujeres en todo el mundo en su lucha por una sociedad más justa e igualitaria, y si bien es cierto que la situación en los países del llamado primer mundo es ahora radicalmente diferente al de 1852, año de la muerte de Tahirih, en Irán y en muchos países de Asia y África la situación social, cultural, sanitaria, etc. de las mujeres es todavía totalmente medieval. Hoy mismo (martes pasado, día en que escribo este artículo) leía en la prensa una entrevista a la premio Nóbel de la Paz de 2003, la iraní Shirin Ebadi, jueza antes de la revolución islámica y que ejerce actualmente de abogada, en la que denuncia la situación de las mujeres en su país, y explica cómo estos últimos meses y años se ha retrocedido en lo tocante a la igualdad y derechos civiles de las mujeres, con multitud de detenciones por actividades tan simples como recoger firmas para denunciar la discriminación que sufren las mujeres.

Desde la situación actual de nuestra sociedad es fácil caer en el error de pensar que con los avances legales y sociales que han conquistado las mujeres en los países desarrollados la situación ya está resuelta, cuando la realidad es que el cambio no ha hecho más que comenzar. Todavía es una triste realidad que hoy día las mujeres representen las dos terceras partes de la población analfabeta mundial, y según Unicef más de un millón de mujeres mueren al año por su condición de mujer, mientras que dos millones de niñas sufren anualmente la extrema e intolerable agresión de la mutilación del clítoris.

Podríamos decir que a nivel planetario el fin de la supremacía masculina es un proceso irreversible pero que aun se adivina largo y doloroso. A fe que la humanidad necesita este cambio con urgencia. Los graves peligros que afronta el planeta no se podrán solucionar desde los valores y la cultura que los ha originado. La cultura machista nos ha llevado y todavía nos está llevando a las guerras y la violencia, la explotación de los más débiles y la sobre explotación de la naturaleza hasta unos límites insostenibles y claramente autodestructivos.

Pero también es cierto, tal como decía Víctor Hugo que “nada es más potente que una idea a la que le ha llegado su hora”. En ocasiones, cuando leemos algunas noticias o estadísticas como las que acabo de mencionar es fácil caer en el desánimo, y se hace necesario rescatar el optimismo mirando también la otra cara de la moneda. Según el psiquiatra Rojas Marcos “si analizamos la esperanza de vida, el nivel de educación general o el número de sociedades democráticas, nunca tantos hombres y mujeres habían disfrutado de una calidad de vida tan alta”.

Por eso cuando recibí por correo hace unos meses el libro “El fin del mito masculino” publicado por Erasmus ediciones, que me hizo llegar su autor Francisco Javier González consideré que de entrada era muy arriesgado atreverse a escribir un libro analizando la historia de la discriminación de las mujeres, sus causas y consecuencias, proyectando una mirada creativa y optimista hacia el futuro.

Me parecía que la sensibilidad masculina tenía vedada la entrada a la comprensión profunda de la mente y la sensibilidad femenina, a su forma de sentir su propia historia y sus propios sufrimientos. Al concluir la lectura del libro seguía pensando que era muy atrevido pero ante el rigor analítico, la riqueza conceptual y la capacidad de empatía del autor hacia la lucha de las mujeres, admití que el libro y el trabajo que había hecho su autor tienen un gran valor. Y esa opinión no solamente es la mía, un hombre identificado y solidario con la lucha de las mujeres por su igualdad y dignidad, pero hombre al fin y al cabo, sino también Rosa Regás que ha prologado el libro y lo recomienda a todo el mundo sin reservas.

 

 

Versión original en catalán del artículo:

LA FI DEL MITE MASCULÍ
Per Josep Mª Llauger

Tahirih, una poetessa persa de 35 anys mirà de fit a fit als seus botxins poc abans que aquests l’assassinessin i els digué: “Podeu arrabassar-me la vida quan vulgueu, però no podreu detenir l’emancipació de la dona”. Ella havia tingut l’atreviment de treure’s el vel davant del clergues xiïtes en una demostració de llibertat i d’igualtat entre homes i dones, en la opressiva societat persa del segle dinou. Fins el moment de la seva execució havia estat viatjant per tot el país (l’actual Iran) organitzant grups de dones i instruint-les per tal que rebutgessin l’opressió dels aiatol·làs, denunciant els prejudicis i les absurdes tradicions d’un islam degradat i enquistat en el qual només els homes hi tenien cabuda i dignitat.

Aquesta heroïna de la llibertat i la igualtat ha inspirat milions de dones a tot el món en la seva lluita per a una societat més justa i igualitària, i si bé és cert que la situació als països del anomenat primer món és ara radicalment diferent al del 1852, any de la mort de Tahirih, a Iran i a molts països de Àsia i Àfrica la situació social, cultural, sanitària, etc. de les dones és encara totalment medieval. Avui mateix (dimarts passat, dia en el que escric aquest article) llegia a la premsa una entrevista amb la premi Nobel de la Pau del 2003, la iraniana Shirin Ebadi, jutgessa abans de la revolució islàmica i que exerceix actualment d’advocadessa, en la que denuncia la situació de les dones al seu país, i explica com aquests últims mesos i anys s’ha reculat pel que fa a la igualtat i drets civils de les dones, amb multitud de detencions per activitats tan simples com recollir signatures per tal de denunciar la discriminació que pateixen les dones.

Des de la situació actual de la nostra societat és fàcil caure en el miratge de pensar que amb els avenços legals i socials que han conquerit les dones en els països desenvolupats la situació ja està guanyada, quan la realitat és que el canvi tot just ha començat. Encara és una trista realitat que avui dia les dones representen les dues terceres parts de la població analfabeta mundial, i segons la Unicef més d’un milió de dones moren a l’any per la seva condició de dones, i dos milions de nenes a l’any pateixen l’extrema i intolerable agressió de la mutilació del clítoris.

Podríem dir que a nivell planetari la fi de la supremacia masculina és un procés irreversible però que s’endevina encara llarg i dolorós. I a fe que la humanitat necessita aquest canvi amb urgència. Els greus perills que afronta el planeta no es podran solucionar des dels valors i la cultura que els ha originat. La cultura masclista ens ha portat i encara ens està portant amb escreix guerres i violència, explotació dels més dèbils, i sobreexplotació de la natura fins a uns límits insostenibles i clarament autodestructius.

Però també és cert, tal com deia Victor Hugo que “res hi ha més potent que una idea a la que ha arribat la seva hora”. De vegades llegint algunes noticies o estadístiques com les que acabo d’esmentar és fàcil caure en el desànim, i es fa necessari rescatar l’optimisme mirant també l’altra cara de la moneda. Segons el psiquiatre Rojas Marcos “si analitzem l’esperança de vida, el nivell d’educació general o el nombre de societats democràtiques, mai tants homes i dones havien gaudit d’una qualitat de vida tan alta”.

Per això quan vaig rebre per correu ara fa uns mesos el llibre “El fin del mito masculino” publicat per Erasmus ediciones, que em feia arribar el seu autor Francisco Javier González vaig trobar d’entrada que era molt agosarat atrevir-se a escriure un llibre analitzant la història de la discriminació de les dones, les seves causes i conseqüències, i projectant una mirada creativa i optimista cap el futur. Em semblava que la sensibilitat masculina tenia vedada l’entrada a la comprensió profunda de la ment i la sensibilitat femenina, a la seva forma de sentir la seva pròpia història i els seus propis sofriments. Acabat de llegir el llibre vaig seguir pensant que era molt atrevit però davant el seu rigor analític, la seva riquesa conceptual i la seva capacitat d’empatia vers la lluita de les dones vaig considerar que el llibre i el treball que havia fet tenien un gran valor. I això no solament ho penso jo, home identificat i solidari amb la lluita de les dones per la seva igualtat i dignitat, però home al cap i la fi, sinó també Rosa Regàs que ha prologat el llibre i el recomana a tothom sense reserves.